El juny de 2018, l'Ester Bonal ha dirigit per darrera vegada, després de 27 anys, el Cor de Noies de l'Arc de l'EMM Can Ponsic. Ens agrada compartir amb vosaltres les paraules que va adreçar al públic al final del concert, amb les seves reflexions sobre l'ofici de dirigir:
(Ester Bonal, 29/06/2018)
Moltes de les persones que avui sou aquí sabeu bé que cantar en cor és una experiència que converteix en realitat el fet que la nostra individualitat pren tot el sentit en la vivència compartida, en el context del “nosaltres” que ens explica tan lúcidament la Marina Garcés, un “nosaltres” que és indestriable de cadascú.
Però avui us voldria dir unes breus paraules sobre el “fer cantar” als altres. Sobre aquest ofici, rol, funció, que en diem director o directora de cor. Aquesta ha estat la meva feina amb el cor de nenes, noies, dones, iaiones, madames… de l’ARC al llarg de 27 anys, que segons com es miri, són molts o són pocs, com tot allò que, en les nostres vides, és relatiu.
Per mi, fer cantar ha estat i és una experiència privilegiada, d’aquelles que et retornen amb escreix el que dónes de tu.
Fer cantar aquest cor de dones ha estat, a més, una escola de vida on he après a mirar, a escoltar, a sentir… de moltes maneres diferents i això ho ha permès el fet de creuar-me amb una colla de persones amb les que hem compartit espais i temps per descobrir-nos i aprendre a estimar-nos.
Dirigir és un ofici. Si ens servim d’una imatge, vindria a ser una estampació personal sobre el teixit que formen les cantaires i el fil que són les cançons. Però dirigir un cor de manera continuada, al llarg dels anys, amb un grup de persones reduït, és cosir i descosir música, relacions i sobretot, és tenir cura del teixit, de què, com i quan el cosim i el descosim…
Avui, en certa manera, les tisores fan la seva feina , aquest concert tanca un repunt, però per enfilar de nou l’agulla que cosirà noves vivències humanes i musicals.
Jo plego els estris a la capsa… que m’enduc ben plena, us ho asseguro!
I us deixo el millor didal, i una nova agulla que ve carregada d’un munt de fils bonics.
(...)
Una fantàstica manera d'entendre i explicar aquest bell ofici, no us sembla? I una bona oportunitat per reflexionar sobre el treball que fem amb els cors, no només a nivell musical, sinó també a nivell personal i relacional.
I TU, QUÈ N'OPINES?
Per poder comentar heu de ser un usuari registrat.
